ELS COLORS REFLECTEIXEN LLUM

Les flors captaven totes les mirades d'aquell dia radiant a la ciutat de Poznan, Polònia. El paviment, escalfat pel foc ardent, brillava d'entre la vegetació, juntament amb l'aigua que, amb el seu color blau semblant al dels pantalons de la noia dreta, feia de l'indret un lloc especial i dominat pels colors.

L'ambient assolellat i ple de llum feia que les persones s'acostessin a gaudir d'aquelles vistes, a prendre el Sol o simplement a passejar; els individus feien, d'aquell espai, un lloc agradable on passar la tarda.

El groc en primera instància dóna vida a la fotografia i ens fa saber que és estiu. L'aigua del riu flueix a un ritme constant i  que desprèn una tranquil·litat que es veu reflectida al rostre de les dues noies, obligades a portar ulleres de Sol i els cabells recollits perquè el dia ho reclamava.ç

Al fons del paisatge ressalta el color verd del bosc que feia contrast amb els colors vius i creava un límit abstracte amb el cel blau i sense núvols.

Aquest magnífic espai on la natura és la protagonista reclama amb la seva lluminositat que la gent vingui a passar l'estona i cada cop que veig aquests colors em transporto cap aquell dia d'estiu a la ciutat polonesa.

A POC A POC I BONA NOTA

Era dimarts, dia 14 de març de 2010 a les 10:00 del matí, era l'hora de català, ens havia d'entregar els dictats, i el que menys m'esperava era aquella nota.

-Irene, com que no he entès el teu dictat, t´he posat un 0 ben rodó perquè aprenguis a fer bona lletra o com a mínim perquè l'entengui. -em va dir la Carme.

Em vaig posar a plorar davant de tothom, jo sabia que aquell dictat estava perfecte, me l'havia preparat durant dies...


Quan vaig arribar a casa no vaig poder evitar les llàgrimes i la mare em va preguntar què em passava, vaig explicar-li-ho i es va quedar molt sorpresa.


Divendres tenia un examen de socials, en els quals s'ha d'escriure molt i estava molt nerviosa per la meva cal·ligrafia, no volia suspendre més, jo no era d'aquesta gent!

Va arribar el dia, les cames em tremolaven, el pols també, no! El que em faltava, feia molta mala lletra i a més a més el pols m'estava passant una mala jugada. Havia estudiat molt i havia acabat un quadernet de cal·ligrafia en tres dies, una cosa mai vista.

I abans d'entregar-me a l'examen, la professora em va dir una frase que em va marcar per a tota la vida i me l'aplico fins al dia d'avui: "A poc a poc i bona lletra".

RESSENYA: "LA FAMÍLIA BÉLIER"

FITXA TÈCNICA

• Director: Éric Lartigau.
• Repartiment: Karin Viard- Gigi Bélier, François Damiens- Rodolphe Bélier, Eric Elmosnino- M.Thomasson, Locuane Emera- Paula Bélier, Roxane Duran- Mathilde, Ilian Bergala- Gabriel, Luca Galberg- Quentin Bélier.
• Any i país: 2014, França.
• Música: Eugeni Galperine i Sacha Galperine.

La família Bélier és una pel·lícula basada en la relació entre sordmuts i els que no ho són i el paper que pot tenir la música en una persona, en aquest cas, la Paula Bélier. Aquesta comèdia es va rodar a França el 2014.

La pel·lícula tracta d'una família sordmuda (excepte d'un membre, la Paula) que té una granja, allà feien formatges que després venien al mercat. Els Bélier el conformen: Gigi Bélier (mare), Rodolphe (pare), Paula Bélier (filla i protagonista) i el Quentin (fill).

Rodolphe volia ser alcalde, la Paula tenia molta pressió, havia de traduir els pares, anar a l'escola, cuidar la granja... el seu únic refugi era cantar, i tenia un do per això. La família va patir fortes discussions però, finalment, la protagonista es va presentar a una escola de cant a París i la van acceptar.

Primerament,a la pel·lícula es veu la dependència d'una família de la seva filla la qual no té problemes de parla ni sordesa, i això fa replantejar-se moltes coses, com que hauria d'haver-hi un recurs per aquestes persones. La Paula pateix perquè és una noia adolescent que vol viure la seva vida també, com la de qualsevol noia de la seva edat però no vol que la seva família senti que els abandona.

Es reflecteix el rebuig d'alguns i algunes adolescents cap a un altre que no té els mateixos gustos o formes de fer que la majoria, la poca acceptació que té la gent.

Valoro l'esforç que fa la protagonista per fer-se càrrec de tantes tasques, però es veu la humilitat que té, perquè quasi no accepta rebre classes de cant perquè mira més per la seva família que per ella.

Per una part els pares es comporten d'una manera egoista no deixen la seva filla fer el que li agrada: presentar-se a la prestigiosa escola de cant de París, la qual els queda lluny d'on viuen. Per l'altra part tenen por que la seva filla se'ls en vagi tan lluny.

Gràcies a la bona actuació dels protagonistes i la seva musicalitat fan d'aquesta pel·lícula única.

La família Bélier és una pel·lícula que hauria de ser vista per tots els adolescents perquè transmet uns valors necessaris per a ser bona persona i triomfar a la vida.