dimarts, 30 de maig del 2017

ELS COLORS REFLECTEIXEN LLUM



Les flors captaven totes les mirades d'aquell dia radiant a la ciutat de Poznan, Polònia. El paviment, escalfat pel foc ardent, brillava d'entre la vegetació, juntament amb l'aigua que, amb el seu color blau semblant al dels pantalons de la noia dreta, feia de l'indret un lloc especial i dominat pels colors.


L'ambient assolellat i ple de llum feia que les persones s'acostessin a gaudir d'aquelles vistes, a prendre el Sol o simplement a passejar; els individus feien, d'aquell espai, un lloc agradable on passar la tarda.


El groc en primera instància dóna vida a la fotografia i ens fa saber que és estiu. L'aigua del riu flueix a un ritme constant i  que desprèn una tranquil·litat que es veu reflectida al rostre de les dues noies, obligades a portar ulleres de Sol i els cabells recollits perquè el dia ho reclamava.ç


Al fons del paisatge ressalta el color verd del bosc que feia contrast amb els colors vius i creava un límit abstracte amb el cel blau i sense núvols.


Aquest magnífic espai on la natura és la protagonista reclama amb la seva lluminositat que la gent vingui a passar l'estona i cada cop que veig aquests colors em transporto cap aquell dia d'estiu a la ciutat polonesa.


diumenge, 7 de maig del 2017

A POC A POC I BONA NOTA


Era dimarts, dia 14 de març de 2010 a les 10:00 del matí, era l'hora de català, ens havia d'entregar els dictats, i el que menys m'esperava era aquella nota.

-Irene, com que no he entès el teu dictat, t´he posat un 0 ben rodó perquè aprenguis a fer bona lletra o com a mínim perquè l'entengui. -em va dir la Carme.

Em vaig posar a plorar davant de tothom, jo sabia que aquell dictat estava perfecte, me l'havia preparat durant dies...


Quan vaig arribar a casa no vaig poder evitar les llàgrimes i la mare em va preguntar què em passava, vaig explicar-li-ho i es va quedar molt sorpresa.


Divendres tenia un examen de socials, en els quals s'ha d'escriure molt i estava molt nerviosa per la meva cal·ligrafia, no volia suspendre més, jo no era d'aquesta gent!

Va arribar el dia, les cames em tremolaven, el pols també, no! El que em faltava, feia molta mala lletra i a més a més el pols m'estava passant una mala jugada. Havia estudiat molt i havia acabat un quadernet de cal·ligrafia en tres dies, una cosa mai vista.

I abans d'entregar-me a l'examen, la professora em va dir una frase que em va marcar per a tota la vida i me l'aplico fins al dia d'avui: "A poc a poc i bona lletra".
















RESSENYA: "LA FAMÍLIA BÉLIER"



FITXA TÈCNICA

  • Director: Éric Lartigau.
  • Repartiment: Karin Viard- Gigi Bélier, François Damiens- Rodolphe Bélier, Eric Elmosnino- M.Thomasson, Locuane Emera- Paula Bélier, Roxane Duran- Mathilde, Ilian Bergala- Gabriel, Luca Galberg- Quentin Bélier.
  • Any i país: 2014, França.
  • Música: Eugeni Galperine i Sacha Galperine.


La família Bélier és una pel·lícula basada en la relació entre sordmuts i els que no ho són i el paper que pot tenir la música en una persona, en aquest cas, la Paula Bélier. Aquesta comèdia es va rodar a França el 2014.

La pel·lícula tracta d'una família sordmuda (excepte d'un membre, la Paula) que té una granja, allà feien formatges que després venien al mercat. Els Bélier el conformen: Gigi Bélier (mare), Rodolphe (pare), Paula Bélier (filla i protagonista) i el Quentin (fill).


Resultat d'imatges de LA FAMÍLIA BÉLIER
Rodolphe volia ser alcalde, la Paula tenia molta pressió, havia de traduir els pares, anar a l'escola, cuidar la granja... el seu únic refugi era cantar, i tenia un do per això. La família va patir fortes discussions però, finalment, la protagonista es va presentar a una escola de cant a París i la van acceptar.



Primerament,a la pel·lícula es veu la dependència d'una família de la seva filla la qual no té problemes de parla ni sordesa, i això fa replantejar-se moltes coses, com que hauria d'haver-hi un recurs per aquestes persones. La Paula pateix perquè és una noia adolescent que vol viure la seva vida també, com la de qualsevol noia de la seva edat però no vol que la seva família senti que els abandona.

Es reflecteix el rebuig d'alguns i algunes adolescents cap a un altre que no té els mateixos gustos o formes de fer que la majoria, la poca acceptació que té la gent.

Valoro l'esforç que fa la protagonista per fer-se càrrec de tantes tasques, però es veu la humilitat que té, perquè quasi no accepta rebre classes de cant perquè mira més per la seva família que per ella.

Per una part els pares es comporten d'una manera egoista no deixen la seva filla fer el que li agrada: presentar-se a la prestigiosa escola de cant de París, la qual els queda lluny d'on viuen. Per l'altra part tenen por que la seva filla se'ls en vagi tan lluny.


Gràcies a la bona actuació dels protagonistes i la seva musicalitat fan d'aquesta pel·lícula única.


La família Bélier és una pel·lícula que hauria de ser vista per tots els adolescents perquè transmet uns valors necessaris per a ser bona persona i triomfar a la vida.

dijous, 9 de març del 2017

UN GIR INESPERAT

No es pot pas dir que no tingués una infantesa feliç. Vivia amb els pares, una germana més gran i l'àvia, tots prou ben avinguts malgrat les lògiques diferències generacionals. També tenia bastants amics i amigues d'institut. Segons l'opinió d'aquests, era altruista i alegre, capaç d'armar-ne de grosses i d'allò més xerraire, sempre era a qui feien callar. 
M'encanta llegir històries fictícies i després jo inventar-ne de noves. Una de les meves majors passions era fer esport, no m'importava quan, on ni quin; només volia moure'm.


La meva adolescència no va ser gaire complicada, amb els típics conflictes pares-fills, però la resta bé. Els amors fallits i les baralles entre amics no van formar part d'aquella època.



Malauradament, va arribar el 17 de juliol de 2014, jo tenia 20 anys. Estava amb el meu pare al cotxe quan un altre ens va envestir per darrere. Els dos ens vam quedar inconscients i quan vàrem despertar, érem al llit de l'hospital. Jo amb una cama menys i el meu pare amb la cara plena de ferides que no se li distingien els ulls. En aquell moment no sabia com reaccionar, si tornar al somni o afrontar el que m'havia passat i acceptar-ho.


Vaig escollir la segona opció i no me'n penedeixo. Ara tinc 45 anys i dos fills.
La mort la tenia a un pas, però vaig lluitar. I ara l'únic que sé és que has de gaudir al màxim del que et fa feliç.


Em dic Enric Pujol i aquesta és la meva història.

diumenge, 29 de gener del 2017

CIRURGIA ESTÈTICA: SÍ O NO?

Actualment, el món de la cirurguia plàstia està rebent molts nous clients, de quasi totes les edats i de tots els sexes. Això fa pensar, realment: ens estimem tal com som?


D'entrada, aquest món de la cirurgia era tabú i poca gent hi recorria. Els que s'ho permetien o els que realment ho desitjaven principalment eren dones. 
Ara els homes estan deixant els estereotips enrere i s'estan sumant a passar pel quiròfan.

Sóc de les persones que pensa que t'has d'estimar a tu mateix, tal com ets. Perquè així ets i hauràs de conviure amb tu tota la teva vida.

Però d'altra banda opino que si no tens seguretat en tu mateix per un defecte que tu veus i no et deixa ser la persona que tu realment ets, per què no?

Com tot, en excés és dolent; tenir uns pits gegants o una cara perfecta requereixen unes operacions i molt "botox" i és antinatural. Hi ha hagut casos de gent que s'ha tornat dependent de la cirurgia estètica, mai hem d'arribar a aquest extrem!


En conclusió, la cirurgia estètica està acabant amb la bellesa natural i amb saber estimar-nos; però sempre que sigui per combatre aquella inseguretat o perquè t'han agut d'extirpar aquella part del cos és benvinguda!



CARTA DE COMIAT

Hola,

Suposo que saps qui sóc, has estat enganxat a mi durant tres mesos.
La veritat, el temps amb tu ha sigut de tot menys confortable, molestes molt, i a l'hora de dormir peses i ocupes massa.

També hi ha hagut una part bona de tenir-te sempre al meu costat, tothom em mima i em porta el que vull i sempre estan pendents de mi; els de la classe sempre t'escrivien el seu nom per tot el teu cos, has acabat tot pintat.

Tot s'ha de dir: vas venir amb mi per culpa meva. Vaig ser jo qui va caure de la bicicleta i es va trencar una cama; però si no hagués estat amb tu hauria d'haver passat per una cosa pitjor: el quiròfan.

Avui ja em toca acomiadar-me de tu, no ha estat una estada agradable però sé que ho has fet pel meu bé.


No et trobaré gens a faltar i espero no veure't mai més, guix.

Fins mai,
Irene




dimarts, 22 de novembre del 2016

COM CANVIARÀ EL MÓN ADOLESCENT?


Actualment, podem veure que el jovent, va cada cop més avançat, és a dir, el que es feia abans als 10 anys, ara es fa als 7, i el que es feia als 17 anys ara es fa als 14, sembla que en comptes d'anar endavant, donem passos enrere.


Si Déu vol, en un futur, això ja no passarà, perquè la joventut farà el que els hi pertoca segons l'edat. Per aconseguir-ho s'hauran d'erradicar les prohibicions que tenen, per exemple: no consumir alcohol abans dels 18, no comprar tabac, no poder conduir... Perquè en aquestes edats volen fer el que tenen prohibit, i, quan en un futur, sigui legal, no ho faran, o amb més mesura, perquè ja no ho trobaran tan "divertit".

Quant a l'educació, la joventut es podrà especialitzar abans de començar la ESO, a les matèries que més li agraden, així aniran motivats i amb ganes d'aprendre a l'escola, tal vegada penses que és una bogeria, però si no els agrada el que fan, es poden canviar d'àmbit; com que no tindran deures per a casa i faran els exàmens en grup, tindran més temps lliure, per passar-ho amb la família o els amics...seran més feliços!

Tot adolescent tindrà l'obligació de practicar qualsevol esport, tant pot ser dansa com futbol americà. Així tindran una vida més sana.

En definitiva, aquest grup de gent atrafegat amb tants exàmens i amb tant poc temps lliure per a la seva vida personal, en un futur podran gaudir fent el que els agrada, mantenint-se en forma i, sobretot, amb més temps per ells mateixos!