COM CANVIARÀ EL MÓN ADOLESCENT?

Actualment, podem veure que el jovent, va cada cop més avançat, és a dir, el que es feia abans als 10 anys, ara es fa als 7, i el que es feia als 17 anys ara es fa als 14, sembla que en comptes d'anar endavant, donem passos enrere.

Si Déu vol, en un futur, això ja no passarà, perquè la joventut farà el que els hi pertoca segons l'edat. Per aconseguir-ho s'hauran d'erradicar les prohibicions que tenen, per exemple: no consumir alcohol abans dels 18, no comprar tabac, no poder conduir... Perquè en aquestes edats volen fer el que tenen prohibit, i, quan en un futur, sigui legal, no ho faran, o amb més mesura, perquè ja no ho trobaran tan "divertit".

Quant a l'educació, la joventut es podrà especialitzar abans de començar la ESO, a les matèries que més li agraden, així aniran motivats i amb ganes d'aprendre a l'escola, tal vegada penses que és una bogeria, però si no els agrada el que fan, es poden canviar d'àmbit; com que no tindran deures per a casa i faran els exàmens en grup, tindran més temps lliure, per passar-ho amb la família o els amics...seran més feliços!

Tot adolescent tindrà l'obligació de practicar qualsevol esport, tant pot ser dansa com futbol americà. Així tindran una vida més sana.

En definitiva, aquest grup de gent atrafegat amb tants exàmens i amb tant poc temps lliure per a la seva vida personal, en un futur podran gaudir fent el que els agrada, mantenint-se en forma i, sobretot, amb més temps per ells mateixos!

LA "RÍNXOLS D'OR"

Hi havia una vegada una noia molt morena, amb els cabells llargs i llisos com la seda. Vivia en una ciutat molt transitada i amb molt turisme anomenada “Sri Lanka”.

Vivia una vida molt atrafegada, quasi mai estava a casa. Sempre treballant, ella era comercial d’una empresa molt coneguda.

L’ Elisabeth, la jove, vivia en un pis al bell centre de la ciutat, però sola; encara no havia trobat algú amb qui conviure.

La ciutat on vivia era molt extremista, hi havia molta gent pobra i a la vegada molta gent rica, però l’Elisabeth era de les poques persones que tenia un entremig.

Un dia, tornant a casa tard, sentí uns sorolls extranys, però va pensar: “deuen ser els sorolls de fora”; però en col·locar la porta al pany, va sentir unes veus que deien: “calleu, amagueu-vos que és aquí”. La noia, atemorida, obrí la porta amb molt de compte. Allí va veure, en el seu intent de fugida, una família ocupant la seva casa.

L’Elisabeth va començar a cridar, però l’home va dir que sisplau no cridés, que li explicaria tota la història. I així ho va fer:

-Nosaltres érem una família molt comuna, que vivíem en un pis. A mi i a la meva dona ens varen acomiadar de la feina, no ens podíem mantenir i ens van desallotjar de casa. Nosaltres vam buscar el pis d’uns amics per quedar-nos-hi un temps fins que trobéssim treball. En la recerca vam veure la porta d’aquest pis oberta i vam decidir entrar; i fins que has arribat tu, però tranquil·la, ja marxem.

La noia va contestar:

-Un moment, us podeu quedar a sopar, i preguntaré a la feina si necessiten algun treballador o treballadora.

-Moltíssimes gràcies senyoreta, t’ho agraïm molt! –va contestar la família.

La nit va transcórrer, la família i l’Elisabeth tenien moltes coses en comú, i la jove se sentia com a la família, se sentia estimada i, sobretot, se sentia feliç!

Al cap d’uns anys...

-Hola pare, hola mare –cridà la noia en arribar a casa.

La família sense sostre i la noia vivien junts i feliços, cadascú amb els seu respectiu treball i la “germanastra” a l’escola.

Tots se sentien units, feliços i estimats, com una família de veritat; la noia sempre havia cregut en el destí.

AUTORETRAT

Sóc la Irene Montero, una noia de 14 anys, riallera, alta i rossa. 

M'encanta l'esport, practico l'handbol i viatjar, però també m'agrada dormir i escoltar música. L'estil de música que més m'agrada és la nigga i la meva cançó preferida és TZ.

Em passo el dia rient, i espero que en un futur també, dic en un futur però és d'aquí poc perquè quan em miro al mirall el que penso és que com passa el temps.
Tornem al passat, de petita em dedicava a remenar calaixos i a menjar "risotto", que és el meu plat preferit al dia d'avui.
Des de sempre el meu pitjor pensament és quedar-me sola al món, sense amics ni família.

Mai m'he tallat a l'hora de dir les coses a la cara, per això ho considero la meva millor qualitat; però el meu pitjor defecte són les maneres en que dic les coses. I el que no suporto és despertar-me d'hora i que em repeteixin les coses quan ja les he escoltat a la primera.

Abans d'anar a dormir sempre llegeixo; el millor llibre que he llegit ha sigut "Les maletes d'Awsvich"; per això vaig insistir als meus pares que volia anar a aquest camp de concentració i ho vaig aconseguir, va ser una experiència inoblidable.

Vull sempre ser feliç i riallera com ara, però també rica, però per aconseguir això necessito estudiar molt, el meu lema és i serà sempre: 

TENS TOT UN MÓN PER RECÓRRER, ESPAVILA!