Hi havia una vegada una noia molt morena, amb els cabells
llargs i llisos com la seda. Vivia en una ciutat molt transitada i amb molt
turisme anomenada “Sri Lanka”.
Vivia una vida molt atrafegada, quasi mai estava a casa.
Sempre treballant, ella era comercial d’una empresa molt coneguda.
L’ Elisabeth, la jove, vivia en un pis al bell centre de
la ciutat, però sola; encara no havia trobat algú amb qui conviure.
La ciutat on vivia era molt extremista, hi havia molta
gent pobra i a la vegada molta gent rica, però l’Elisabeth era de les poques
persones que tenia un entremig.
Un dia, tornant a casa tard, sentí uns sorolls extranys,
però va pensar: “deuen ser els sorolls de fora”; però en col·locar la porta al
pany, va sentir unes veus que deien: “calleu, amagueu-vos que és aquí”. La
noia, atemorida, obrí la porta amb molt de compte. Allí va veure, en el seu
intent de fugida, una família ocupant la seva casa.
L’Elisabeth va començar a cridar, però l’home va dir que
sisplau no cridés, que li explicaria tota la història. I així ho va fer:
-Nosaltres érem una família molt comuna, que vivíem en un
pis. A mi i a la meva dona ens varen acomiadar de la feina, no ens podíem
mantenir i ens van desallotjar de casa. Nosaltres vam buscar el pis d’uns amics
per quedar-nos-hi un temps fins que trobéssim treball. En la recerca vam veure
la porta d’aquest pis oberta i vam decidir entrar; i fins que has arribat tu,
però tranquil·la, ja marxem.
La noia va contestar:
-Un moment, us podeu quedar a sopar, i preguntaré a la
feina si necessiten algun treballador o treballadora.
-Moltíssimes gràcies senyoreta, t’ho agraïm molt! –va
contestar la família.
La nit va transcórrer, la família i l’Elisabeth tenien
moltes coses en comú, i la jove se sentia com a la família, se sentia estimada
i, sobretot, se sentia feliç!
Al cap d’uns anys...
-Hola pare, hola mare –cridà la noia en arribar a casa.
La família sense sostre i la noia vivien junts i feliços,
cadascú amb els seu respectiu treball i la “germanastra” a l’escola.
Tots se sentien units, feliços i estimats, com una
família de veritat; la noia sempre havia cregut en el destí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada