dijous, 9 de març del 2017

UN GIR INESPERAT

No es pot pas dir que no tingués una infantesa feliç. Vivia amb els pares, una germana més gran i l'àvia, tots prou ben avinguts malgrat les lògiques diferències generacionals. També tenia bastants amics i amigues d'institut. Segons l'opinió d'aquests, era altruista i alegre, capaç d'armar-ne de grosses i d'allò més xerraire, sempre era a qui feien callar. 
M'encanta llegir històries fictícies i després jo inventar-ne de noves. Una de les meves majors passions era fer esport, no m'importava quan, on ni quin; només volia moure'm.


La meva adolescència no va ser gaire complicada, amb els típics conflictes pares-fills, però la resta bé. Els amors fallits i les baralles entre amics no van formar part d'aquella època.



Malauradament, va arribar el 17 de juliol de 2014, jo tenia 20 anys. Estava amb el meu pare al cotxe quan un altre ens va envestir per darrere. Els dos ens vam quedar inconscients i quan vàrem despertar, érem al llit de l'hospital. Jo amb una cama menys i el meu pare amb la cara plena de ferides que no se li distingien els ulls. En aquell moment no sabia com reaccionar, si tornar al somni o afrontar el que m'havia passat i acceptar-ho.


Vaig escollir la segona opció i no me'n penedeixo. Ara tinc 45 anys i dos fills.
La mort la tenia a un pas, però vaig lluitar. I ara l'únic que sé és que has de gaudir al màxim del que et fa feliç.


Em dic Enric Pujol i aquesta és la meva història.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada